Després de treballar alguns anys en mitjans de comunicació (soc llicenciada en Ciències de la Informació-Periodisme), en 2007, vaig començar a treballar per a l’agència Publips com a responsable de comunicació.
Va ser un descobriment gradual des de dins d’una agència de publicitat. Jo portava temes de relacions amb els mitjans de comunicació i a poc a poc vaig anar descobrint la publicitat des de dins, a través dels meus companys i companyes de treball en l’agència. Vaig començar a pensar que allò m’agradava molt i que, potser, podria ser bona en estratègia.
Com que no vaig estudiar publicitat, vaig arribar al sector sense referents. Havia vist molta publicitat, sobretot els especials de Cannes que fa anys programava Canal+, però no tenia referents.
Pensant-ho ara, crec que els meus referents van ser els meus companys en Publips: Marta Chillarón i Luis Piquer principalment.
Vaig començar ajudant a elaborar licitacions públiques on hi havia un pes important de treball relacionat amb la premsa. Llavors, vaig descobrir la disciplina d’estratègia i vaig començar a formar-me quasi de manera autodidacta.
Vaig aprendre moltíssim de dos clients: Amstel (Grup Heineken) i Manzanas Val Venosta (marca italiana a la qual ajudem en la seua implantació a Espanya). Gràcies a aquests clients vaig començar a aprofundir en l’estudi dels consumidors i els comportaments de compra, i en la cerca de connexions emocionals amb ells.
Jo no he sentit dificultats per ser dona en el meu desenvolupament professional. Les empreses per a les quals he treballat no han fet distinció de gènere en les promocions i oportunitats professionals.
La conciliació i la igualtat salarial. Si no ens fem càrrec que la cura és responsabilitat de tota la societat, continuarem sent les dones les qui suportarem el pes de la responsabilitat, no sols en la cura dels fills, també en la dels nostres majors. I, per tant, serem nosaltres els qui hàgem de sacrificar el desenvolupament professional per a atendre aquestes responsabilitats. A més, els horaris i els ritmes frenètics a què es treballa no tenen sentit.
Quant a la igualtat salarial, no és només un repte de la publicitat, sinó de qualsevol disciplina laboral i això, per descomptat, també reflecteix el tipus de societat que som.
No he treballat en moltes campanyes d’igualtat. Estant en Weaddyou creàrem uns premis al costat d’ESIC Business School en els quals només podien participar dones. Es va tractar dels premis Noves Mirades, que van sorgir de la següent observació: en les universitats valencianes, en el Grau de Publicitat, hi ha un 70% de dones, mentre que en les empreses sols l’11% està en el departament de creativitat i únicament el 2% en llocs directius.
Els premis Noves Mirades llançaven un repte de comunicació al qual només podien presentar-se dones, s’hi van inscriure més de 150.
Destacaria La muñeca que eligió conducir, d’Audi; No More Matildas, d’AMIT i Like a Girl, d’Always.
La publicitat és un reflex de la societat en què vivim. No és que no tinga responsabilitat en el tipus de discurs que es genera, però promoure els valors d’igualtat no sols depèn del discurs publicitari. És una qüestió social i encara queda molt per fer.
Que treballen molt. Com qualsevol professió, la publicitat requereix disciplina, talent i sobretot molta faena. No hi ha fórmules màgiques, però entendre la societat en què vivim, el context en el qual han de comunicar les marques, el que importa a la gent… És fonamental per a desenvolupar amb èxit les campanyes de publicitat.
Per a les marques: aconseguir l’atenció de les audiències. En un entorn cada vegada més fragmentat i amb un dèficit d’atenció generalitzat, aconseguir connectar, ser interessant i rellevant, serà la clau.
Per a les agències: aconseguir traslladar als clients la importància del valor que s’aporta. Ser rellevants per als clients, saber vendre el nostre treball, que és un intangible i que, moltes vegades, no és apreciat per la rellevància del que aporta.